Elements urbans tan recurrents i bells com
inadvertits, les picaportes formen part dels elements propis dels nostres
pobles. En origen totes les formes tenien un sentit protector de les cases i a
més a més es trobaven situats estratègicament a la porta d'entrada del món
exterior i de les seues influències.
Pel que
fa a les tipologies, a grans trets, ens trobaríem amb dues. D’una banda,
tindríem aquella que correspon a la sexualitat―bé femenina o masculina― en
forma d’argolla circular per a la primera o en forma fàl·lica per a la segona.
I és que des de la Prehistòria els òrgans sexuals han estat íntimament lligats
a la fecunditat i per tant al bon destí.
D’altra banda, existien unes altres picaportes
que tots hem vist tantes i tantes vegades, aquelles en forma de mà. L’inici
d’aquesta tipologia és posterior en la Història, es tracta d’una herència
supersticiosa musulmana. Aquesta cultura creia en el seu poder contra el mal
d’ull i les enveges alienes. Per a protegir-se d’algú que creien que els
desitjava mal, oposaven la seua mà a la mirada de la persona i deien una cosa
similar a khamsa fi aynac que venia a dir: la meua mà contra la teua mirada. A
més a més en la cultura musulmana el número 5 té una llarga tradició arrelada,
ja que feia referència als 5 preceptes musulmans i als cinc membres de la família
del profeta.
Aquest
motiu començà a usar-se en amulets personals, després sobre els dintells de les
portes de les cases, simplement marcant la seua mà amb pintura per a protegir
als qui hi vivien dins, i finalment en forma de picaporta, afegint sumptuositat
i ornamentació a una antiga i humil creença popular.
Resulta
molt curiós comprovar com encara hui en dia en moltes vivendes de Marrakech
continua apareixent en la forma original. Però més curiós encara és observar
les variacions i adaptacions que altres cultures fan del símbol, és el cas de
les picaportes que en molts dels nostres habitatges encara perduren i que es
fabricaren fins ben entrat el segle XX.
Així
doncs, ens trobem amb un clar exemple de la supervivència, adaptació i modernització
de l’herència que les diferents cultures van deixant en el territori en el que
han estat. I és aquesta capacitat de "Dissolució Cultural" la que
conforma un patrimoni ideològic i immaterial més difícil d’endevinar però més
pròxim i quotidià, del què en formem part cada dia i ni ens n'adonem.
